Quan practiquem Mindfulness comencem a sentir en cada moment, les experiències que hi ha aquí i les nostres respostes.
I se’ns ofereix, en cert sentit, una formació davant d’aquestes respostes per veure què és possible, en la nostra resposta al món.
Per descobrir una obertura que va més enllà d’un petit sentit de nosaltres mateixos .
Mentre parem atenció, mentre estem asseguts, respirant, sentint el cos i els pensaments, o caminant, sigui quina sigui la pràctica de Mindfulness que estem fent, sigui aquesta sensible al trauma o no.
A cada moment, hi ha percepcions físiques o sensacions o sons. I amb ells ve una sensació de reconeixement, una mena de memòria.
Cada cosa que veiem, o so, o olor, o gust, o percepció, serà agradable, o desagradable o neutre.
I en cada moment també hi ha una qualitat de sentiment. Aquest és un dels elements comuns que hi ha. I cada moment té un to de sentiment.
És a dir, cada cosa que veiem, o so, o olor, o gust, o percepció, serà agradable, o desagradable o neutre.
Si observes, amb atenció, el que passa a la teva vida quan les coses són agradables, tendeixes a dir, “això és genial, en vull més”. Només cal fixar-t’hi.
Quan les coses són desagradables, tendeixes a dir, “odio això”, ho jutges, en tens por i intents allunyar.
Quan les coses no són ni agradables ni desagradables, sinó una mica neutres, sovint hi ha una tendència a ignorar-ho o a adormir-se, a enganyar-se.
Així que la pregunta que ens comença a fer la psicologia budista és “Com responem en cada moment a què ens presenta la vida?” Amb un pilot automàtic?, amb hàbits?, por, comprensió, o amb sensació de presència, claredat i saviesa?, cobdícia, odi, il·lusió? O amb amor o obertura o saviesa?.
Això no vol ser moralista i dir que se suposa que ho has de sentir d’una manera o una altra. Simplement, són instruccions perquè la gent pari atenció a la seva vida. I puguis mirar els patrons o els hàbits que tens en rebre les experiències del món.
Quins són els teus patrons habituals?
Algú va preguntar a Chogyam Trumper Rinpoche: “En el budisme, parlen del renaixement d’una vida a una altra, però també diuen que tot està canviant. Què és exactament el que renaix?” I va respondre: “Bé, sobretot, són els teus mals hàbits”.
Els mals hàbits: una resposta imprudent i repetida.
Aferrament, paranoia, agressivitat, tot aquest tipus de respostes per evitar el dolor. Això és el que compartim tots els éssers humans. Algú no té por? Algú no ha patit una pèrdua? Un trauma? O sent inseguretat?
Intentar ser feliç agafant certes coses que canviaran, allunyant-ne d’altres o ignorant-les: Si ho fem una vegada i una altra, aquest hàbit es converteix en una mena d’identitat per a nosaltres, una identitat falsa, un sentit fals d’un mateix.
La psicologia budista s’aprofundeix en això, com fan molts psicòlegs amb diferents tipus o estructures de personalitat. Els nostres hàbits, les nostres ferides del passat i les maneres en què cadascú busquem seguretat. Coses que cal tenir en compte a l’hora de practicar un Mindfulness Sensible al Trauma.
Així que tots busquem, d’alguna manera, estar segurs o fer-ho bé.
Tres descripcions de personalitat
I bàsicament, en la psicologia budista, hi ha tres descripcions de personalitat.
A un nivell poc hàbil, aquestes estratègies de personalitat es formen al voltant de la reacció a la nostra experiència, o bé l’aferrament, o la resistència, o l’engany i la negació.
Hi ha diferents teories de la personalitat, com l’eneagrama que observa diferents tipus de personalitats. I que ens permet descobrir i mirar les nostres reaccions al món que esdevenen habituals i poc hàbils, poc útils per a nosaltres.
Per a la psicologia budista hi ha un tipus que és el tipus d’agafament.
La personalitat o l’estratègia es forma al voltant d’una sensació d’insuficiència. Una por a dins que mai n’hi haurà prou. Aquest tipus creu que: “Seré feliç si cada cop en tinc més”. Més coses, més persones, més plaer. “Si tingués això, seria feliç” “si només tingués això i després si només tingués això”.
El que passa quan ho aconsegueixes és que llavors vols el següent. Aquell desig de buscar seguretat mitjançant una successió de possessions o acumulació. O per omplir-nos.
També hi ha l’estratègia de l’aversió. Que és evitar, allunyar i condemnar i témer i jutjar. Persones que, en entrar a un lloc, miren al seu voltant i veuen què hi passa. “Això no m’agrada. No m’agrada el que porten. Fa massa calor aquí dins. És massa quadrat”.
Saben totes les coses que estan malament.
I l’últim, l’il·lús, entra a la mateixa habitació que l’anterior i no saben què fer. “Ara a veure on ha dit?, què faig aquí?”. Viuen en la confusió.
Hom pot emprendre un camí d’autoconeixement a través de la pràctica de Moviment Autèntic, del Ioga Sensible al Trauma o de l’Atenció Plena, i també, perquè no, llegint els següents articles on aprofundirem en l’estratègia de l’aferrament.