Les petites descripcions de la personalitat de l’article anterior són només això, descripcions.
Pots trobar totes aquestes característiques d’aferrament, aversió o il·lusió, en una sola persona.
Son petites descripcions, al cap i la fi, d’experiències sobre com aparèixer la por, una sensació de contracció. Una contracció que per a alguns pot ser d’enyorança, o un buit que intentem omplir, o pot ser d’aversió al món, o de no voler adonar-nos-en.
I cadascun d’aquests, segons la psicologia budista, es pot transformar en amor, en saviesa, en obertura.
El sorgiment de les respostes imprudents
Fixem-nos primer en com sorgeixen les respostes poc hàbils, les imprudents.
Per a això, tornem a la descripció bàsica de la vida: veure, escoltar, tastar, tocar, sentir, conèixer a través de la ment. La vida és un corrent d’experiències, que vivim.
Sentir les percepcions i, si pares atenció, només has de quedar-te quiet durant una estona curta, com el que fem durant una sessió de Mindfulness, o potser fins a una hora. Llavors t’adones que no importa on portes la teva atenció, que tot està canviant.
Pensaments, sentiments, sensacions, estats d’ànim, records.
I com més atenció hi portis, notaràs aquest to del sentiment. Un moment serà agradable, un altre moment serà desagradable i tornarà a ser agradable, després neutre i desagradable, desagradable i neutre i un període agradable, i s’alternen.
Qui no ho veu només hi reacciona.
El Buda ho va descriure en altres paraules. Paraules de guany i pèrdua, lloança i culpa, plaer i dolor, fama i desprestigi.
Canvien una vegada i una altra a les nostres vides.
Les estratègies poc hàbils són les maneres que ens han ensenyat o hem hagut d’aprendre, de vegades en situacions generadores de trauma, per intentar estar segurs.
Quan les coses són agradables, entenem: “Si en tinc més i més i més, estaré segur”.
Quan són desagradables: “Oh, si no sento el dolor, si puc evitar-lo, si m’hi resisteixo o d’alguna manera, estaré segur”.
L’il·lús: “Si ignoro la negació, llavors estaré bé”.
Hi ha diferents maneres d’intentar ser feliç. Però no necessàriament estan en harmonia amb com són les coses. Són com la descripció d’Alan Watts, de l’home que dona corda al rellotge de camí cap a la forca.
Són una descripció d’algú que realment no mira el món tal com és.
Aquest petit jo que intentem protegir no és la nostra veritable naturalesa, no és qui som realment.
Els budistes, tots els budistes, assenyalen una altra possibilitat: Que aquest petit jo que intentem protegir i donar-li una història, i explicar-li històries, no és la nostra veritable naturalesa, no és qui som realment.
I diuen que, quan descansem, fins i tot per un moment, com un Buda, en la nostra naturalesa de Buda, arriba en aquest moment, qualsevol moment, una sensació de presència i llibertat, enmig de totes les condicions.
I diuen que aquesta llibertat és el teu dret de naixement. És qui ets, i hi ha estat des d’abans que nasquessis en aquest cos. “Vols llibertat? Està aquí”.
Hi ha una llibertat que és possible per a cadascun de nosaltres. I la psicologia budista estudia aquesta experiència. I durant les sessions de Mindfulness Sensible al Trauma o de Ioga Sensible al Trauma, afavorim aquesta llibertat de ser.
Què ens fa creure en el petit sentit de nosaltres mateixos? I quina altra realitat podria ser certa?
Al practicar Mindfulness, Ioga o Moviment Autèntic, siguin aquests sensibles al trauma o no, com també convida a fer-ho la psicologia budista, mirem més enllà d’aquestes arrels poc hàbils. Entrem dins la psicologia de la comprensió.
Estratègia imprudent… cobdícia… si no mirem això, som uns esclaus.
En aquesta manera d’entendre el món budista, estem assetjats o lligats per cordes o cadenes d’or, per les nostres possessions, vida rere vida.
La psicologia Budista, el Mindfulness o el Moviment Autèntic ens ajuda a veure amb els ulls sense estar ennuvolat per l’enyorança.
Fins a quin punt el voler, o l’anhel, fins i tot per les coses bones, governa les nostres vides?
Aferrar-nos intentant obtenir-ho tot. La por a la pèrdua. El fet d’aconseguir més. L’acumulació de coses, experiències, diners, persones, sexe, poder… pot convertir-se en la nostra identitat.
“Soc el que tinc, el que tinc”. Quan practiquem Mindfulness, així com en la psicologia Budista, se’ns demana que comencem a examinar o estudiar això de voler, d’agafar, d’anhelar… I podem estudiar-ho de maneres senzilles, esperant el moment en que passi. Com quan desitges que algú et truqui. “Com és això de desitjar?”
I si aquest és un moment en què estàs assegut esperant la trucada, i estàs una mica frustrat o inquiet o avorrit o alguna cosa així, i vols que soni el telèfon, i hi ha aquest desig, “quan sonarà?, quan sonarà?” I finalment: sona. I què passa en aquell moment?
De sobte pots estar en pau, la pau que no has trobat abans és aquí. No t’has mogut, res ha canviat excepte el so de la trucada. I observar “Ara? per què ara en pau?” “Què fa que aquest moment sigui tan feliç?” Potser és així perquè en el moment que sents el so del telèfon, què s’atura? Què passa aquí?
D’aquesta manera, o si vols acompanyat per un professional, pots estudiar quin és l’estat de voler. Potser vols que el dolor desaparegui, potser vols pensaments agradables, potser vols aquesta fantasia, potser vols aquest èxit…Però no és només voler, saps? Potser és cobdícia. Ja que de vegades no és una necessitat, sinó cobdícia!
Moltes persones violen la terra, es maten, permeten que la gent es mori de gana. Durant la fam de les patates a Irlanda es van exportar aliments a Anglaterra. Algunes de les famílies riques van enviar vaixells amb molt de menjar. Va guanyar molts diners durant aquell temps. Cobdícia.
No és una força petita, és una força enorme al món… el voler.
El fantasma famolenc
La descripció d’aquesta energia, dins la psicologia budista, és la del “fantasma famolenc“. Un ésser amb un enorme ventre i la petita boca estenopeica, que per molt, o tant se val amb quina constant l’alimentin, mai es poden sentir satisfets.
Un Casino és un lloc perfecte per a estudiar els fantasmes famolencs. I quan no ho entenem, esdevé la nostra identitat, o la identitat, en aquest cas, de tota la nostra societat.
Alimentar una fam desconeguda, algú ho va anomenar: alimentar el cor famolenc.
Sogyal Rinpoche, un famós mestre budista que, tot i ser-ho i saber-ho no va poder aturar la seva fam depredadora , va escriure sàviament “la nostra societat es dedica gairebé íntegrament a la celebració de l’ego. Amb totes les seves tristes fantasies sobre l’èxit i el poder. I celebra aquestes mateixes forces de la cobdícia i la ignorància que estan destruint el planeta”.
Pensa-hi, ni ell va poder deixar de sucumbir al que predicava.
Així que s’ha anomenat la societat addicta.
La persona més ben adaptada de la nostra societat no està ni morta ni viva, només viu una vida de zombis adormida. Perquè si estàs mort no pots treballar, i si estàs realment viu, constantment dius que no al que passa a la societat, al racisme, al medi ambient contaminat, a l’amenaça nuclear, a la carrera armamentista, a beure aigua no potable o a menjar aliments cancerígens. Per tant, és en interès de la societat de consum promoure aquelles coses que ens treuen la consciència i ens mantenen ocupats. Ens mantenen una mica adormits i zombis, com la societat addicta.
En conseqüència, si estem estudiant això, realment vol dir mirar-nos a nosaltres mateixos i al nostre voltant.
En conseqüència: no hauríeu de desitjar?. Ho hauríem de deixar córrer?. No ho crec. Perquè l’addicció i el desig, si el sentim, veiem que cobreixen ferides, i dolors, i pèrdues, i pena.
I practicar el Moviment Autèntic, o el Mindfulness o el Ioga, significa ser realment aquí. Significa que ens hem d’obrir a les 10.000 alegries i les 10.000 tristeses, a la bellesa que ens envolta i al dolor immens de la vida que hi ha també al nostre voltant.